Regne de València.html

Regne de València

Regne de la Corona d'Aragó i part de la Monarquia Hispànica

1239 — 1707


Bandera	Escut

Extensió i estructura del Regne de València

Capital

València

Idioma oficial

Català/valencià

Altres idiomes

aragonés, àrab, mossàrab i castellà

Religió

Catòlica romana

Govern

Monarquia

Rei

• 1239 - 1276

• 1700 - 1746

Període històric

• Creació del Regne

• Tractat d'Almizra

• Sentència Arbitral de Torrelles

1304

• Batalla d'Almansa i Decrets de Nova Planta

1707

Superfície

• 1239

24.000 km²

Població

• 1239 est.

50.000

Densitat

2,1 h/km²

Moneda

Diner

El Regne de València és l'antic regne pertanyent a la Corona d'Aragó que abastava gran part de les actuals terres valencianes. Avui en dia el Rei d'Espanya continua ostentant el títol de Rei de València.

Tècnicament, el regne va existir mentre va ésser en vigor els Furs de València, a partir del 1238 o 1239 fins els Decrets de Nova Planta al 1707. Tanmateix, aquest nom es va utilitzar fins al segle XIX. De fet a alguns pobles de Conca i de Terol, encara diuen bajar al Reino, referint-se al País Valencià. També s'utitilitza sovint per a algunes tradicions, com per exemple la Cavalcada del Regne en les festes de Falles.

edita Formació

edita La conquesta

Article principal: Conquesta de València

Fases de conquesta del Regne de València fins a l'actual País Valencià

En les Corts de Tortosa de 1225, el rei Jaume I el conqueridor acordà amb la seua noblesa la necessitat d'expansió cap a les terres del sud, aleshores dominades per febles governants àrabs (vegeu Regnes Taifa). El procés de Reconquesta va començar amb el greu fracàs del setge sobre Peníscola en no comptar amb la presència militar aragonesa.

Un cop conquerides les illes Balears, els esforços militars de Jaume I es redirigiren cap als territoris islàmics del sud. A l'any 1233 es planificà la campanya a Alcanyís, desenvolupada en tres etapes:

La primera dirigida a les terres del litoral nord, amb la presa de Borriana l'any 1233 i altres enclavaments, com ara Peníscola.
La segona abasta la zona central amb la conquesta de València (1238) i les terres planes fins al Xúquer, per a fer-ho les corts generals de Montsó de 1236 van concedir l'ajuda necessària i el papa Gregori IX va donar a l'empresa el caràcter de croada. El Puig es va prendre a l'agost de 1237, amb el fracàs d'una esquadra enviada pel rei de Tunis en auxili de València. Les capitulacions es van signar el 28 de setembre i el rei entrà en la ciutat el 9 d'octubre.
La tercera fase abasta des de 1243 fins a 1245 i arriba fins als límits estipulats per a la conquesta entre Aragó i Castella en el Tractat d'Almizra l'any 1244, signat entre Jaume I i l'infant Alfons de Castella per a delimitar les àrees de reconquesta de les Corones de Castella i Aragó. Les terres al sud de la línia Biar-Busot-La Vila Joiosa quedaren reservades per a Castella. Posteriorment, els territoris del Regne de Múrcia situades al nord de la riba del Segura són incorporades al regne de València per Jaume II després de la Sentència Arbitral de Torrelles (1304) i Elx (1305).

Pintura mural al castell d'Alcanyís que representa l'entrada de Jaume I d'Aragó a València en 1238

edita La creació del regne

La noblesa aragonesa considerava les terres conquerides a València com una prolongació dels seus senyorius. Jaume I, però, tenia un estil polític extratemporàni que a l'actualitat es podria anomenar com a federalisme, tal com que es demostrà l'establiment de la Cancelleria de Barcelona, i unes corts privatives per a cada regne, cosa que permetè la creació d'una consciència diferenciadora de cada territori durant el seu regnat. Així, convertí València en un regne propi (1239), formant una entitat política, jurídica, i econòmica pròpia expressada en els Furs de València, les Corts Valencianes, moneda pròpia, i unida dinàsticament a la Corona d'Aragó, fet que va provocar l'airada reacció de la noblesa aragonesa. Per tal de contrarestar la noblesa insubordinada, el rei va afavorir decididament els municipis i la burgesia, i posteriorment atorgà a la Ciutat de València una ordenació política i administrativa: el costum, de caràcter municipal, que va ser revisada l'any 1251. Els Foris et consuetudines Valentiae van ser confirmats pel rei l'any 1271 i es van estendre per tot el regne malgrat l'oposició de la noblesa aragonesa, desitjosa de mantenir la seua legislació, cosa que va generar una pugna foral no resolta fins al 1329 amb el triomf dels furs valencians.

edita El repoblament

El regne va ser repoblat per catalans i aragonesos, encara que durant molt de temps la població musulmana va continuar sent majoritària fins al segle XVI, quan encara era un terç de la població. Si abans la llei islàmica havia discriminat cristians i jueus abans de la reconquesta, la falta de respecte per part dels cristians envers els pactes i les capitulacions signades amb els mudéjars en la presa de València, en què hi havia el compromís de protegir les riqueses dels musulmans, les seues creences, la seua llengua, la seua legislació, entre d'altres, dugueren a constants tensions socials. En l'any 1251, per a aplacar les tensions Jaume I ocupà la ciutat de Xàtiva promulgant un edicte el 22 de setembre amb condicions de rendicions suaus per als musulmans, equivalents a les signades a València. Contraposadament, el papa Climent IV presionava infructuosament a Jaume I perquè esborrara tota presència islàmica al seu regne, coneixedor de les seues profundes conviccions religioses, per restaurar el caràcter cristià de les terres. No va reeixir atès que els musulmans eren una improtant capa social treballadora difícil de substituir.

edita Revoltes mudéjars

Els mudéjars, habitants musulmans del regne de València, van protagonitzar tres revoltes que posaren en greu perill el jove regne, totes elles liderades pel cabdil Al-Azraq. En la primera d'elles (1244), i amb l'ajuda de Castella, s'arribà a independitzar del regne els territoris al sud del Xúquer. En la segona (1248-1258), Al-Azraq estigué a punt de matar a Jaume I en una emboscada, però finalment les tropes de la confederació aragonesa recuperaren, sense gaire resistència, totes les places perdudes. Al-Azraq fou capturat i desterrat del regne. Finalment, la tercera revolta (1276), s'estengué per totes les comarques del sud de l'antic regne de València. Al-Azraq fou mort en aquesta revolta, però el seu fill continuà liderant-la.

edita Política contemporània

Malgrat els Decrets de Nova Planta (1707), el nom "Regne de València" es va continuar utilitzant per referir-se al territori valencià, per exemple a les Corts de Cadis. Amb la divisió provincial espanyola, el 1833, el mot va acabar desapareixent, substituït pel de "Regió Valenciana" per al conjunt de les tres províncies. Amb la Transició espanyola el moviment blaver va voler recuperar el terme "Regne de València", per tal de denominar així l'actual Comunitat Valenciana. És açò, fonamentalment, el que ha generat un fort criticisme vers aquest terme. En l'actualitat, en terminologia acadèmica s’utilitza el terme "Regne de València" per referir-se únicament al període 1238-1707.