Jaume el Conqueridor.html |
| | | ca | | | de | | | en | | | es | | | fr | | | it | | | nl | | | no | | | pl | | | pt | | | ru | | | ro | | | fi | | | sv | | | tr | | | vo | | |
| |  |
 |
Per a altres significats, vegeu «Jaume I (desambiguació)». |
Jaume I el Conqueridor (Montpeller, 2 de febrer del 1208 - Alzira, 27 de juliol del 1276), rei d'Aragó, de Mallorca i de València, Comte de Barcelona i d’Urgell, i senyor de Montpeller (1213-1276). (en llatí; a 30 de març de 1251: Jacobus, Dei gracia rex Aragonum, Maioricarum et Valencie, comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispessulani). És enterrat al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet.
edita Ascendents
Fill i successor del rei Pere II d'Aragó "el Catòlic" al tron de la corona d'Aragó i de Maria de Montpeller. Quedà totalment orfe de pare i mare el 1213, quan tan sols comptava 5 anys. Fou pare dels reis Pere III d'Aragó "el Gran" i Jaume II de Mallorca "el Prudent".
edita Núpcies, amants i descendents
Primer matrimoni: Elionor de Castella. El 6 de juny de 1221 es casà a Ágreda (Soria), amb tretze anys, amb Elionor de Castella, filla d'Alfons VIII de Castella i Elionor d'Anglaterra. El 1229 es divorcià d'Elionor, amb la qual havia tingut un fill:
- Alfons d'Aragó (1222-1260), hereu de la corona fins a la seva mort.
Primera amant: Elo Álvarez
Segona amant: Aurembiaix d'Urgell, filla del comte d’Urgell i enfrontada amb el seu cosí Guerau IV de Cabrera pels drets al comtat, i que s’acabaria casant amb l’Infant Pere de Portugal. Després del divorci amb Elionor, Jaume va signar un contracte secret de concubinatge amb Aurembiaix.
Segon matrimoni: Violant d’Hongria. El 8 de setembre de 1235 es casà a la catedral de Barcelona en segones núpcies amb Violant d’Hongria, filla d'Andreu II d’Hongria, de la qual haurien de nàixer vuit fills:
- Violant d'Aragó (1236-1300), casada el 1246 amb Alfons X de Castella.
- Constança d'Aragó (1238-1275), casada amb Manuel de Portugal.
- Sança d'Aragó (1239-1251), que morí de peregrinació a Terra Santa.
- Pere III d'Aragó (1240-1285), rei d'Aragó i València i comte de Barcelona.
- Jaume II de Mallorca (1243-1311), rei de Mallorca.
- Elisabet d'Aragó i d'Hongria (1245-1271), casada el 1262 amb Felip III de França.
- Sanç d'Aragó (1247-1275), que arribaria a ser arquebisbe de Toledo.
- Ferran d'Aragó (1248-1251), mort als tres anys
Tercera amant: Blanca d'Antillón, amb qui tingué un fill bord:
* Ferran Sanxis (1240-1275), baró de Castre
Quarta amant: Berenguela Ferrandis, amb qui tingué un fill bord:
* Pere Ferrandis (1259-1318), baró d'Híxar
Cinquena amant: Elvira Sarroca, de la qual naixeria un fill bord:
* Jaume Sarroca (1248-?) , que va arribar a ser bisbe d'Osca
Viudetat: Vidu de Violant el 1251, tingué altres amants o amistançades:
Sisena amant: Guillema Cabrera
Setena amant: Berenguela Alfonso
Vuitena amant: Sibil·la de Saga
Tercer matrimoni: Teresa Gil de Vidaure, que seria esposa mitjançant document privat, però que el rei va abandonar quan aquesta va contraure la malaltia de la lepra. D'aquesta darrera en nasqueren:
* Jaume de Xèrica (1255-1285), senyor de Xèrica
* Pere d'Ayerbe (1258-?)
edita Engendrament i baptisme de l'infant Jaume (1208-1211)
La història sobre l'engendrament i el baptisme del rei en Jaume són recollits pel propi rei en el Libre dels feyts i estan envoltats d'un aura llegendària.
edita Engendrament
Sobre l’engendrament del rei Jaume, fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller, com que el rei Pere rebutjava la seva muller i hom estava preocupat per l’absència d’un hereu legítim, s’ordí una trama per a enganyar-lo. Als primers de maig del 1207, aprofitant que el rei era a Montpeller li digueren que una dama montpellerina que desitjava tenir per amistançada l’esperava en un palau de la ciutat. Però en lloc de la dama fou Maria de Montpeller qui passà la nit amb el rei, mentre a les fosques aquest pensava que jeia amb la dama que desitjava. A fi de donar fe de l’engendrament, Maria de Montpeller havia estat acompanyada per 24 prohoms i 2 notaris, abats i priors, l’oficial del bisbe i diversos religiosos, dotze dames i altres tantes donzelles. Quan arribà el matí, entraren tots a la cambra i Maria de Montpeller revelà la seva identitat, explicant-li al rei el què havia succeït; aleshores ell digué que "pus així era, que plagués a Déu que fos complit llur enteniment", i aquell mateix dia marxà de Montpeller a cavall. Passat el temps de l’embaràs, el rei en Jaume I d'Aragó va nàixer al Palau dels Tornamira de Montpeller la nit de l'1 al 2 de febrer del 1208.
edita Baptisme
Els testimonis documentals confirmen que el primer nom que s’escollí per al futur rei conqueridor no havia estat el de Jaume, sinó que s’hauria d’haver dit Pere, talment com el seu pare. Amb aquest nom figura en el contracte matrimonial que el 1210 pactà el seu pare el rei Pere II d'Aragó entre el seu fill i la comtessa d’Urgell; i també figura amb el nom de Pere en el nou contracte matrimonial firmat el 1211 amb la filla de Simó IV de Montfort. A més, en el text primitiu de les Gesta comitum Barchinonensium et Regum Aragonum se l’anomena per dues vegades Pere Jaume. I el fet és que en el llinatge de Casal de Barcelona els noms tradicional havien estat els de Borrell, Ramon i Berenguer i les combinacions d’aquests; i en la Casa d'Aragó durant la dinastia Ximena els noms tradicionals havien estat Alfons i Pere. El nom de Jaume no comptava amb cap antecedent en cap dels dos llinatges, així com tampoc apareix en el llinatge de la reina Maria de Montpeller.
És el mateix rei qui explica en la seva crònica el motiu de l’elecció d’un nom tant estrany a la tradició, Jaume, per a l’hereu de la Corona d'Aragó. Diu que sa mare, Maria de Montpeller, encengué dotze ciris amb els noms dels dotze apòstols; els possibles noms eren, doncs, Pere, Andreu, Jaume (el major), Jaume (el menor), Joan, Felip, Bartomeu, Mateu, Maties, Tomàs, Simó, Judes (Tadeu), Judes (Iscariot). El darrer ciri a consumir-se fou el que duia escrit el nom de Jaume, i aquest fou el nom que la reina Maria de Montpeller escollí per al seu fill. La Providència decidí que fos l'apòstol sant Jaume qui donés el nom al futur rei conqueridor, esdevenint Jaume I d'Aragó, així com també fou I de Mallorca, I de València, I de Barcelona, I d’Urgell i I de Montpeller.
edita Captiveri de l'Infant Jaume i mort del rei Pere "el Catòlic" en la Batalla de Muret (1211-1213)
Després de la victòria cristiana sobre els almohades a la batalla de Las Navas de Tolosa, el rei Pere II d'Aragó s’implicà en la Croada albigesa. El rei Pere era vassall de la Santa Seu des que es féu coronar pel Papa Innocenci III a Roma l’any 1204 i la seva ortodòxia catòlica era indubtable. Per aquesta raó, Ramon VI de Tolosa, el comte de Foix, el comte de Comenge i el comte de Bearn s’hi reteren com a vassalls buscant un senyor poderós i inqüestionable. Malgrat que el rei Pere II d'Aragó mai no va ser favorable envers l'heretgia càtara, car ja des del 1198 havia pres mesures contra l'heretgia als seus dominis, va intervenir-hi per defensar els seus nous vassalls i l'hegemonia política adquirida per la Corona d'Aragó a Occitània, que es veia amenaçada per Simó IV de Montfort, cabdill dels croats francesos.
En un primer intent per trobar una sortida pacífica al conflicte, el rei Pere va pactar casar el seu fill primogènit, l’Infant Jaume (futur Jaume I d'Aragó), amb la filla de Simó IV de Montfort, Amícia de Montfort. A tal fi, el rei Pere entregà com a penyora l'infant Jaume, que el 1211 tan sols tenia 3 anys, a Simó IV de Montfort. Però un cop aquest tingué al nadó sota el seu poder, el reclogué al Palau Trencavel de la ciutat de Carcassona i continuà atacant els vassalls del rei d'Aragó i s'imposà finalment la via militar com a única sortida al conflicte. El 12 de setembre de 1213 es lliurà la batalla de Muret en la qual morí el rei Pere. La Corona d'Aragó s’havia quedat sense rei, amb el successor en captiveri i en una situació financera crítica a causa de la guerra.
edita Interregne i regència (1213-1218)
A conseqüència del vassallatge que el rei Pere II d'Aragó "el Catòlic" havia retut a la Santa Seu l’any 1204, la Corona d'Aragó era jurídicament sota la sobirania directa del Papa Innocenci III. A més, Maria de Montpeller, mare de l’Infant Jaume, també li havia encomanat al Sant Pare Innocenci III la protecció de l’Infant Jaume. Les disposicions d’aquest s'encaminaren ràpidament a la restitució de l'infant Jaume i a l’organització de la Corona d'Aragó per tal que s’establís una regència durant la minoria d'edat de l’Infant.
edita Restitució de l'infant Jaume
Després de la mort del rei Pere en la batalla de Muret, Maria de Montpeller, la mare de l’Infant Jaume, anà a Roma i pregà al Papa Innocenci III que obligués Simó de Monfort a retornar-li el fill. Per la seva part, el Regne d'Aragó i Catalunya enviaren una delegació a Roma formada per Ximeno Cornel I, Guillem IV de Cervera, el mestre de l'Orde del Temple Guillem de Mont-rodon i Pero d'Ahones. Davant la negativa inicial de Simó de Monfort, el 22 de gener del 1214 el Papa Innocenci III trameté una nova carta al comte en què li manava que restituís l'infant i fes acatament i submissió al legat papal, el cardenal Pietro di Benevento. El 18 d'abril del 1214 el legat papal arribà a Narbona i entre aquest dia i el 25 d'abril del 1214 va efectuar-se la restitució de l’Infant Jaume. [1] El varen rebre el comte Sanç d'Aragó, el Mestre de l'Orde del Temple fra Guillem de Mont-rodon, així com el gran prior de l'Orde de l'Hospital i una comissió de magnats aragonesos i catalans entre els quals figuraven Dalmau de Creixell i Guillem I de Cardona. Tanmateix, l’Infant Jaume va quedar sota la custòdia i protecció directa del legat del Papa Innocenci III.
edita Sota la protecció de l'Orde del Temple
A mitjan agost del 1214 el legat papal es reuní a Lleida amb una assemblea de magants. Allí, Aspàrec de la Barca, bisbe de Pamplona, els mostrà l’infant Jaume i tots juraren respectar-lo i defensar-lo. A l’assemblea, però, no hi assistiren ni Sanç d'Aragó, ni Ferran d'Aragó, abat de Mont Aragón; segons diu el rei en la seva crònica, el motiu seria que ambdós aspiraven a la corona. Després d'aquesta assemblea i seguint els designis fixats en el testament de Maria de Montpeller, mare de l’infant Jaume, el mestre de l'Orde del Temple, fra Guillem de Mont-rodon, es féu càrrec de l’infant Jaume quan aquest comptava uns 6 anys. Els Cavallers Templers l’instruïren com a rei al Castell de Montsó des dels 6 fins als 9 anys. Al Castell de Montsó també s'hi educava l’infant Ramon Berenguer, el futur Ramon Berenguer V de Provença, qui era cosí de l’infant Jaume.
edita Regència de Sanç d'Aragó (1216-1218)
El legat papal, el cardenal Pietro di Benevento, féu les funcions de procurador (regent) provant d’ordenar els temes de la corona per tal d’evitar que s’estengués el caos. Primerament designà el jueu Azac com a mediador per tal d’establir una treva entre la Corona d'Aragó i els sarraïns. Aconseguit aquest objectiu, es procedí a l’elecció oficial del Procurador de la Corona d'Aragó (el regent) i el nomenament recaigué en el sexagenari Sanç d'Aragó, comte de Rosselló, Provença i Cerdanya, tercer fill de Ramon Berenguer IV de Barcelona i Peronella d'Aragó, qui havia d'ésser assessorat per un Consell de la Procuradoria. El nomenament degué efectuar-se el mes de novembre del 1214. [1]; ben aviat però, la seva designació fou posada en entredit per un oncle de Jaume, en Ferran d'Aragó, abat de Mont Aragón, qui també aspirava a la regència.
El Consell de la Procuradoria fou organitzat definitivament pel Papa Innocenci III amb la butlla del 23 de gener del 1216. En aquest document consten els següents consellers: pel Regne d'Aragó: el bisbe de Tarassona García Frontín I, i els magnats aragonesos Ximeno Cornel I i Pero d'Ahones; per Catalunya: l’arquebisbe de Tarragona Aspàrec de la Barca, els magnats catalans Guillem I de Cardona i Guillem IV de Cervera, així com el mestre de l'Orde del Temple i educador de l’infant Jaume mentre residia al castell de Montsó, fra Guillem de Mont-rodon.
edita Sortida de Montsó
La política pel regent Sanç d'Aragó continuà la del rei Pere II d'Aragó i es caracteritzà pel suport a la causa occitana i l’ànsia de venjar la mort del rei ocorreguda en la Batalla de Muret. Aquesta política topà novament amb la Santa Seu i el nou Papa, Honori III, successor d'Innocenci III i defensor de Simó IV de Montfort, amenaçà novament amb una croada contra la mateixa Corona d'Aragó si el regent no deturava el seu suport a la causa occitana. Aquesta situació de màxima tensió amb el papat fou aprofitada per Ferran d'Aragó, abat de Mont Aragón per posar novament en dubte la regència de Sanç d'Aragó. Davant d'aquest creixent clima de tensió, un grup de magnats aragonesos i catalans optaren per traure l’infant Jaume del castell de Montsó i posar fi a les disputes per la regència. Així, entre els dies 20, 21 o 22 de juny del 1217, a l'edat de 9 anys, l’infant Jaume sortí del castell de Montsó.
Primerament fou conduït al Reial Monestir de Santa Maria de Sixena, on reté honors a la sepultura del seu pare, el difunt rei Pere II d'Aragó "el Catòlic".
edita Fi de la regència de Sanç d'Aragó
Les amenaçadores butlles pontifícies del 1217 i 1218 inclinaren finalment el Consell Reial a oferir la submissió total de Jaume I al Papa Honori III. La continuació de la procuradoria del comte Sanç d'Aragó exposava la Corona d'Aragó al perill de l’entredit i a l’excomunió del rei Jaume. Amb aquest argument, l’abat Ferran d'Aragó, amb el suport de Ximeno Cornel I, Pero d'Ahones i Blasco Maça forçaren la fi de la regència cap el mes de setembre del 1218. El comte Sanç d'Aragó es traslladà al Comtat de Provença des d'on prosseguí la seva política de suport a la causa occitana i a Ramon VI de Tolosa. Però si la retirada del comte Sanç d'Aragó significà la fi dels problemes amb la Santa Seu, desencadenà alhora tot una sèrie de revoltes de l’aristocràcia militar per a arribar al poder i dominar el Consell Reial.
edita Regnat de Jaume I (1218-1276)
Durant els primers anys del seu regnat el rei En Jaume va mantenir diverses lluites contra la noblesa. El 1219 fou nomenat un nou Consell Reial encapçalat per l’arquebisbe de Tarragona i que es perllongà fins al 1221 quan el rei en Jaume es casà i es feren Corts d'Aragó a Daroca.
edita Primera revolta nobiliària
Amb pràcticament 12 anys, el 1220, hagué de fer front a la primera revolta nobiliària liderada per Rodrigo de Liçana. La revolta s’inicià quan Rodrigo de Liçana es negà a acatar l'ordre del rei que li manava d’alliberar Lope d'Albero, que Rodrigo de Liçana havia fet presoner per uns deutes. Jaume I (d'11 anys encara i a punt de fer els 12) i el Consell Reial, resolgueren posar fi a la revolta d’una manera contundent atacant el noble rebel. Primerament s'alliberà el castell d'Albero que estava ocupat per les tropes de Rodrigo de Liçana. Seguidament s'atacà el feu del noble revoltat, el castell de Liçana, on es trobava empresonat Lope d'Albero.
Davant de la impossibilitat d’aturar l'ofensiva reial, el noble Rodrigo de Liçana optà per refugiant-se a la Senyoria d'Albarrasí, un territori cristià independent enclavat entre la Corona d'Aragó i la Corona de Castella i que estava sota el domini de Pero Ferrandes de Açagra. Davant d'aquesta eventualitat, el Consell Reial i Jaume I no dubtaren d'atacar aquesta senyoria independent i iniciaren el setge d'Albarrasí el juliol del 1220. Però després d’unes setmanes de setge i atacs continuats amb dos fonèvols i un almanjànec, el rei i el Consell comprovaren que part dels nobles que lluitaven sota les seves ordres també col·laboraven amb els nobles assetjats. Davant la impossibilitat de conquerir Albarrasí, es decidí aixecar el setge i acceptar el perdó de tots els nobles revoltats.
edita Matrimoni amb Elionor de Castella, armat cavaller i Corts d'Aragó
El 1221, a l’edat de 13 anys, es casà amb Elionor de Castella. La decisió del casament l'explica el mateix rei en la seua crònica fonamentant-se en les pors dels seus consellers que si moria sense un hereu la terra quedaria novament sumida en el desordre i que tant Sanç d'Aragó com